Deixeu somiar a Martí

Potser el fet de ser aquari o de nàixer setmesó, potser que la costum de sa mare de no dur calçat ni embarassada de vuit mesos, potser la nul.la relació afectiva que va mantenir al llarg de la seua vida amb son pare; potser que tot, o gens d'açò, havia fet de Martí una persona especial, que des de ben menuda havia somiat tant, que, de vegades, confonia les fites reals amb aquelles que només ell tenia al cap.

Com a exemple, en complir la majoria d'edat, va aprovar el carnet de conduir i el seu cap l'arrossegava al món dels somnis pre-adolescents on ell circulava amb un descapotable roig, a tota velocitat, per carreteres buides, com en les pel·lícules de la tv. Incapaç de distingir realitat de desig i desig de somni, va anar creixent, acumulant experiències i vivint-las com si fossin grans obstacles que anava superant, emocionat, tot cor, de vegades un xicotet crit se li escapava, mostrant així tota l'alegria continguda, per la realització de qualsevol fet quotidià. L'emoció, en el seu cas, golejava la raó.

Es clar que moltíssims somnis o divagacions impossibles no es complien, però Martí sentia dintre d'ell que arribaria el dia que això capgiraria i que, amb la seua lògica imaginària, tot aniria ordenant-se i més endavant produint-se de manera natural. Fins que arribà un dia, en el qual fent balanç, va adonar-se que la majoria de les coses, realment ni succeïen, ni tenien aspecte de succeir mai. Això el va fer pensar, reflexionar i, finalment, despertar (com si hagués estat dormit tot el temps), mentre tenia noves sensacions dins, com la vergonya, la culpa, la pena...Un mal somni, però real.

Martí ja no va tornar a ser el mateix, va adonar-se de la realitat, la va trobar de cara, amb tota la seua cruesa, va entendre que l'esforç, el treball, la dedicació, eren paraules que explicaven els seus somnis, va conèixer el sexe amb i sense amor, el pas del temps, la mort, la sort (la bona i la dolenta) i es va avergonyir d'haver-se deixat portar per les emocions, pels sentiments, pel cor, en lloc del cap i va decidir canviar, fer-se racional, analític, fred.

I va patir, molt, no s'acabava d'acostumar a trobar explicació a tot el que passava al seu voltant, eixa substitució a pèl del cor pel cap, guanyava diners, era respectat, compartia la seua saviesa i coneixement, però no s'emocionava, els demés eren feliços amb ell, però ell no era feliç amb si mateix. Una nit, en arribar a casa, va escoltar una cançó de Los Suaves des d'algun lloc proper:

...que son los sueños los que soportan la vida

que no se puede seguir viviendo sin ellos

y se van, y se van, y se van

que hacer cuando los sueños se van... 

Va desfer el camí fet, es va despullar de tot allò que el turmentava el cervell i va sentir bategar el cor ben fort novament, amb una emoció indescriptible, tot amb una cançó, un detall, una llum que el va tornar a fer sentir, que el va canviar la vida novament. Deixeu somiar a Martí.

Juan Manuel Segarra. 

Agosto

Languidece el mes vacacional por excelencia, pasando graciosamente por nuestras vidas, como una meta, como un objetivo anual, como un reto que se ha de superar durante todo un año, para poder disfrutarlo durante treinta dias. Un mes provisional, con gobiernos permanentemente en funciones en estas fechas, que paradoja, una vida en funciones durante un mes y el resto del año sin funcionar, un mes para todo, para mostrar como es realmente cada uno (o como nos gustaría ser, más bien), unas fiestas de Navidad largas, con buenos propósitos, con grandes proyectos, con firmes acciones, todo diluyéndose poco a poco a medida que Agosto avanza, para que la realidad no nos atropelle el 1 de septiembre, no sea que...

Nuevas rutinas, nuevos paisajes, viejos conocidos, personas que volverás a ver sólo durante este caluroso mes, o que no verás jamás, sueños etílicos imposibles, pensamientos irrealizables, sensación de bienestar, fiestas populares, risas, sonrisas y angustia cuando toca a su fin, como si la vida fuera una novela donde el octavo capítulo estuviera por redactar, pero los anteriores y posteriores si tuvieran su trama, muy naif todo. Unas fechas curiosas, con día del orgasmo femenino incluído (el 8), como si no fuera más sano tener un orgasmo diario durante los 364 días restantes.

Definitivamente no me gusta ese Agosto que, una vez o otra, hemos realizado de esta manera, sólo me gusta por el tiempo, por el tiempo que gano por estar con las personas a las que quiero, por realizar cosas que realmente deseo y que en el período vacacional es cuando puedo realizar, por nada más, no sueño, no divago, no me traumatiza volver a los horarios habituales porque soy un tipo con suerte, vivo cada día como si fuera el último, quiero vivir todas las horas intensamente, disfrutar del tiempo, del trabajo, del descanso y de los míos, día a día, minuto a minuto, segundo a segundo. El día que no sea así, estaré muerto, en vida o no, pero con una losa encima sin posibilidad de escapar. Sé de lo que hablo ya que lo he vivido, y no volveré a pasar por ello, eso seguro.

Juan Manuel Segarra.

El terraplè dels somnis

Només era un xiquet quan va caure muntanya avall. Sis segons fins tocar la cuneta de la carretera. Sis segons que van fer que la seua curta vida passés per davant dels seus ulls. Sa mare, son pare, el vell cotxe, un amic, la iaia, poc més...ulls oberts i del verd de la vessant, al gris de l'asfalt. Aturada en sec, de colp, violenta, negre.

En obrir els ulls, bé, un ull, ja que l'altre estava tancat per l'impacte, no sabia on estava, tot era blanc, amb un perfum marejant a alcohol que envoltava una sala asèptica, molt lluminosa. Encara enlluernat va distingir una dona plorant molt a prop del seu rostre, uns segons després va adonar-se que era la mare i que es trobava en una habitació d'un hospital.

-Has tornat a nàixer, perquè has fet això? repetia amb to de retret i angoixa. I el xiquet va trencar a plorar, abraçant sa mare, estrenyent-la ben fort, com si tingués por a perdre-la, com si tota l'escena fos només un somni i en despertar els personatges, el decorat o la situació desaparegueren i tornés el negre, el buit, la inconsciència.

Una volta obtinguda l'alta mèdica, va necessitar d'ajuda per oblidar les imatges recurrents de la caiguda que se l'apareixien totes les nits des de l'accident, mentre dormia. Malsons que deixaven els llençols suats i el cos engarrotat, però per damunt de tot una sensació de vertigen a diari que no el deixava dormir més enllà de quatre hores, com si fos un adult atrafegat, absorbit per les responsabilitats.

Havia perdut la frescor del xiquet, el colp l'havia madurat de sobte i això era el que pitjor portava, dormia com un adult, tenia mals de cap i, fins i tot, no canviava els canals de la televisió per veure dibuixos, preferia assistir impàvid a la visió dels diferents telenotícies que miraven els seus pares, amb curiositat, amb ganes d'interpretar el que ocorria pel món, amb ganes de debatre amb adolescents majors que ell. Desenvolupant una personalitat impròpia per un infant d'onze anys.

Tot aquest procés de maduració accelerada el va marcar per sempre, va viure aïllat de jove, per ser un "estrany", lluny de les festes, de l'amor, del primer petó, amb el refugi constant dels llibres, l'anàlisi i l'objectivitat. Amb la por acompanyant-lo de la mà de per vida.

El maleit terraplè l'havia robat els somnis infantils, l'havia fet savi i vell alhora i la decisió va ser senzilla, turmentat com vivia. En faltar els seus pares, vint-i-tres anys desprès de la caiguda, un 1 d'octubre, va decidir que l'hora de recuperar els somnis infantil havia arribat, que el mateix terraplè on va caure havia de ser la seua redempció. I amb pas ferm es va llençar vessant avall...

Juan Manuel Segarra. 

Ayishah

Ayishah és una nena menuda, molt prima, morena, amb uns ulls vius i grans, molt grans, enormes; uns ulls que brillen sempre, quan juga i quan camina, quan riu i quan observa atentament les indicacions que un soldat perfectament proveït li fa a son pare per a que s'afanye en la seua marxa i no interrompre el pas del riu de gent en el que es troben.
Ayishah significa empènyer i certament espenta no li falta. No s'ha queixat mai de les llargues caminades a les quals ha sotmès Kaysan a tota la família. Kaysan és el pare d'Ayisha, home prudent, fet a si mateix, un home savi i treballador, que un dia va deixar darrere la seua vida, la guerra d'altres que assola el seu país i va marxar a buscar refugi a Europa, terra d'acollida.
Dels cinc que van partir de Síria, la seua parella i els dos germans d'Ayishah es troben a Turquia, relativament en bones condicions, els bessons són massa menuts per realitzar tan llarg viatge, però Kaysan i Ayishah han decidit provar sort, arribar a Europa, demanar asil per refugiats de guerra i sol.licitar l'agrupament familiar. El que va davant va davant.
I en el fang de Macedònia es troben pare i filla, conduits de tornada a Grècia per ordre d'un govern que diu que ha tancat les fronteres temporalment, a espentes, per la via d'urgència. Han perdut la majoria d'objectes personals i roba pel camí, però la xiqueta manté la nina de drap amb la qual parla a totes hores, buscant tolls per endreçar-la i pentinar-la. -"T'has embrutat en el fang, ara et netejo per a que estigues guapa" li etziba.
El contrast entre el patiment en el rostre de Kaysan, la desesperació d'un pare desorientat i la vitalitat d'Ayishah, la llum dels seus ulls, les ganes de jugar en mig del fangar, el seu optimisme i la il·lusió que desprèn, són brutals.
-"Europa ens tanca les portes, no sé si podrem continuar"
-"Grècia no, pare i diuen que podem intentar arribar a Canadà, que és país d'asil".
Kaysan somriu i pensa que aquesta nena, amb nou anys, ha crescut massa apresa des de que van marxar fugint de la guerra.
I somriu i s'alça, amb ànims renovats entre la riuada de persones i s'abracen fort, molt fort...

JuanMa Segarra Mucientes.